Comunicat sobre l’OPA del BBVA al Banc Sabadell

El 9 de maig de 2024 el Banco Bilbao Vizcaya Argentaria (BBVA) va fer una oferta pública d’adquisició (OPA) del Banc Sabadell que va ser rebutjada al cap de pocs dies pel seu consell d’administració. La negativa no ha fet canviar les intencions d’un BBVA que manté l’oferta dempeus. Quan es va anunciar, la prima que havien de rebre els accionistes del Banc Sabadell era del 30%, però a 22 de novembre de 2024, els canvis en cotitzacions i els ajustaments sobre l’oferta l’han deixat en un 4%. La reacció del Banc Sabadell a l’operació ha consistit a intentar resistir seguint una maniobra defensiva de repartiment de dividends. L’objectiu és encarir el preu de les seves accions a curt termini i així fer menys atractiva l’OPA per als accionistes d’ambdues entitats.

Aquesta oferta s’inscriu en un patró històric recurrent. L’any 2020, el BBVA i el Banc Sabadell ja van estar a punt de tancar un acord similar, però una desavinença a l’hora de repartir els càrrecs dins de l’entitat resultant va impedir que l’operació continués i el comprador es va retirar. Ara bé, les ambicions el BBVA no s’han vist frustrades sempre. L’any 2013, Unnim, entitat resultant de la fusió de les caixes de Sabadell, de Terrassa i de Manlleu, va ser adquirida pel BBVA. Un any després, va passar el mateix amb Catalunya Caixa. Aquestes entitats van quedar integrades dins de l’estructura general del banc, sense consideracions especials a la realitat de l’economia catalana. Una dècada més tard, després de turbulències a Mèxic i Turquia, el BBVA vol reprendre la seva estratègia catalana.

Encara esperant l’opinió definitiva de l’autoritat de la competència espanyola (CNMC), tot sembla indicar que el govern d’Espanya s’oposa a l’operació, com a mínim el seu estament polític. Aquests darrers mesos, el ministre d’economia ha declarat en diverses ocasions que una excessiva concentració del mercat bancari posaria en perill el seu bon funcionament. Tanmateix, aquest setembre el Banc Central Europeu (BCE) va comunicar al BBVA que no s’oposaria a l’absorció, mentre que la Comissió Europea ha anunciat que també està estudiant el cas. Per la seva banda, l’Autoritat Catalana de la Competència (ACCO) ha publicat un informe en el qual alerta que la fusió podria portar a una concentració excessiva en el mercat bancari, que a hores d’ara ja té deficiències pel que fa a la competència. Associacions empresarials com ara la Confederació Empresarial de la Comunitat Valenciana o la Cambra de Comerç de València també han mostrat la seva preocupació, mentre que Foment, Pimec i l’Associació d’Accionistes Minoritaris del Banc Sabadell s’han personat en oposició a l’OPA.

A favor de l’operació, la direcció del BBVA ofereix arguments que es basen en les complementarietats que s’assolirien a partir de la fusió de les dues entitats. El Banc Sabadell té més pes en petites i mitjanes empreses, mentre que el BBVA en té en els segments minoristes i de grans empreses. D’altra banda, la presència de Banc Sabadell al Regne Unit a través l’entitat escocesa TSB sumaria als negocis del BBVA a Mèxic, a Turquia i a Amèrica del Sud. El BBVA estima que la fusió permetria estalviar uns 450 milions d’euros anuals en costos d’administració i tecnologia, als quals caldria sumar un estalvi de 300 milions d’euros de despeses de personal i 100 milions en costos de finançament.

L’argumentari del Banc Sabadell, tot i que breu en la seva nota de premsa oficial, es deixa entreveure en declaracions que alguns dels seus representats han anat fent aquests últims mesos. Aquests assenyalen els problemes que aquesta fusió podria aportar a la competència del mercat bancari i a l’impacte nociu que aquesta concentració tindria en les petites i mitjanes empreses, especialment a Catalunya.

La importància del centre de decisió

La localització de la seu d’un banc no és un accident històric. Al contrari, assenyala un punt cèntric d’activitat econòmica. La fundació dels bancs és fruit del vigor empresarial d’una ciutat o d’un país i el cas del Banc Sabadell així ho demostra. Va ser fundat per un grup de productors del sector tèxtil amb l’objectiu de comprar llana de manera conjunta i així obtenir-la a preus més econòmics. Al cap dels anys, el banc va abandonar el seu paper d’intermediari llaner per especialitzar-se en el negoci bancari, de crèdit i dipòsits, sempre amb un estret vincle amb la ciutat. Tan estretament vinculat estava amb l’economia de Sabadell que no fou fins a l’any 1965 que es va obrir una oficina en una altra ciutat, concretament a Sant Cugat del Vallès. Després de dècades extenent la seva xarxa comercial, el 2001 va sortir a borsa i dos anys després compraria el Banc Atlàntic, consolidant-se així com un dels majors bancs d’Espanya. Malgrat la seva expansió territorial i comercial, sempre ha mantingut una especialització en el crèdit a petites i mitjanes empreses, especialment a Catalunya, un dels principals reclams per a la seva compra per part del BBVA.

Aquest crèdit a empreses es basa en un seguit de relacions amb els clients, pròpies de la pràctica bancària, que permeten acumular un coneixement tàcit, una informació difícil d’estructurar que té un caràcter dispers i distribuït. A diferència de la informació comptable o comportamental que contenen les bases de dades dels bancs, hi ha consideracions que no es recullen en els documents, com ara el record i el context sobre els projectes que han tingut èxit i els que han fracassat, la confiança que es mereix un empresari concret o els vincles entre empreses d’una mateixa cadena de valor. Tota aquesta informació informal resulta essencial a l’hora de determinar el crèdit que es concedirà, les seves condicions i, en definitiva, la relació comercial entre el banc i els seus clients. Aquest vincle és més estret, és clar, entre les empreses i els bancs d’una mateixa contrada. Altrament, quan un director general ha d’agafar l’avió per arribar al centre de decisió d’una entitat financera per persuadir-los de concedir-li un crèdit, no pot esperar que des de la llunyania i la manca de familiaritat amb l’economia d’una zona el puguin tractar i servir de la mateixa manera com ho farien a un banc arrelat en el seu context, a causa de la manca del coneixement tàcit descrit abans.

Tot això arriba a un grau superior de rellevància en una economia com la de Catalunya. En altres països, com ara els Estats Units d’Amèrica, els mercats monetari i de capitals són líquids i profunds. Per finançar el capital circulant és habitual que una empresa emeti pagarés que sovint són més atractius que el crèdit bancari. Una indústria desenvolupada d’agències de qualificació creditícia facilita les operacions en aquests mercats. Catalunya, en canvi, no té accés a un mercat tan desenvolupat. A més a més, encara que en tingués, com que el centre de gravetat empresaria està ocupat per les petites i mitjanes empreses, el gruix de les necessitats de crèdit no es pot podria proveïr amb instruments cotitzats. Passa el mateix, fins i tot, amb l’ecosistema start-up. Malgrat que tinguem un petit sector de capital de risc a casa nostra, els bancs també són uns actors importants a l’hora d’aportar finançament a les empreses innovadores en estat embrionari.

La improbabilitat de la doble seu

En els seus intents de convèncer els accionistes i la societat en general de les bondats de l’operació, el BBVA ha assegurat que l’entitat fusionada tindria una doble seu operativa a Espanya: per una banda, mantindria la seu actual a Madrid i per l’altra deixaria en funcionament la seu del Banc Sabadell a Sant Cugat del Vallès (no s’ha pronunciat sobre la seu corporativa a l’avinguda Diagonal). Però cal plantejar-se si és gaire probable que el BBVA pugui complir la seva promesa o si, contràriament, caldria esperar una centralització a la seu existent a la capital espanyola.

En primer lloc, subratllem l’anomalia que suposaria una doble seu. Entre les altres entitats financeres a Espanya i a Europa costa trobar cap exemple equiparable al que es proposa. La centralització comercial i operativa de les entitats financeres respon als incentius que acompanyen les economies d’aglomeració. A la capital s’hi concentra el poder polític i empresarial, els tribunals superiors, els advocats especialitzats i, en un Estat com l’espanyol, la capital és el centre absolut de les connexions de transport. No és casualitat que no hi hagi cap seu operativa d’entitats internacionals a Barcelona, ans siguin totes a Madrid (amb l’única excepció d’una financera de consum francesa).

En segon lloc, els arguments que el BBVA presenta a factor de la fusió es fonamenten en l’estalvi de costos operatius i de personal. Dit d’una altra manera, els guanys en eficiència d’una fusió s’obtindrien a partir d’una reducció del nombre d’oficines en els dos sentits de la paraula. Per altra banda, una reducció de la plantilla faria disminuir la despesa salarial. Com es poden aconseguir els dits objectius si les dues seus romanen intactes? Cal esperar amb tota probabilitat que la promesa s’acabi incomplint i que, a llarg termini, Catalunya perdi tant una font local de finançament empresarial com milers de llocs de treball d’alta qualificació.

Impacte sobre la competència i context europeu

Les preocupacions derivades de la possible fusió estan motivades, en la seva major part, per l’amenaça a la competència dels mercats bancaris català i espanyol. El nombre d’entitats financeres ha anat minvant durant la darrera dècada i la concentració ha anat en augment. L’OPA, aplicant els principis de la unió bancària europea, seria vista amb bons ulls si les parts fossin dues entitats d’estats diferents, a causa de l’efecte diversificador de la cartera resultant i de la integració del mercat europeu. En canvi, la unió de dos grans bancs dins d’un mateix país i la creació d’un altre campió nacional encara el segmenta més.

Per tal d’entendre la magnitud de l’impacte en la competència bancària, s’ofereixen les següents dades al lector. En primer lloc, la taula 1 presenta la comparació entre el percentatge del crèdit a Catalunya actualment acaparat per les 2 entitats líders (Caixabank i Banc Sabadell) i com seria si la fusió es dugués a terme (Caixabank i entitat fusionada). Com es pot observar, el total corresponent a tota Catalunya passaria de 55,9% a 72,03%. En altres paraules, si a hores d’ara una mica més de la meitat del crèdit al nostre país ha estat concedit per les dues majors entitats, després de la fusió aquesta fracció seria superior a dos terços i molt propera a tres quarts.

Taula 1. Quota de crèdit per part de les 2 majors entitats del mercat. Font: ACCO.

Pel que fa als països d’Europa, la figura 1 il·lustra dos punts a considerar. En primer lloc, els gràfics de barres mostren com Espanya és en el top 3 de països amb més concentració al sector bancari. Després, en segon lloc, la sèrie temporal inferior mostra com el grau de concentració del sector al mercat espanyol ha anat creixent gradualment des del 2006.

Fig 1. Font: La Vanguardia, 28 d’octubre de 2024.

Les dades presentades fan improbable que l’OPA acabi assolint els seus objectius. Vistes les consideracions sobre la competència, caldria esperar que la CNMC bé rebutgés la proposta o bé l’acceptés imposant un conjunt de condicions al BBVA.

Conclusió

Per tots els motius esmentats, el CACEB s’oposa a l’OPA. Catalunya té poc a guanyar i molt a perdre si la compra acaba duent-se a terme. La lògica econòmica i l’experiència històrica indiquen que perdríem la seu d’un dels bancs més importants de la nostra economia, i les empreses se’n ressentirien doblement. Primer, a causa de l’augment notable de la concentració en el mercat bancari i després, per l’allunyament del centre de decisió de l’entitat.